Lola Ventós

La Lola Ventós és una artista multidisciplinària  empordanesa molt coneguda per la seva vessant  de galerista a Figueres, on ha portat la Galeria Lola Ventós durant molts d’anys.

La Lola ja apuntava aptituds des molt petita i als tres anys d’edat ja pintava. La seva àvia de Colera, quan la Lola era ben petita la portà a Portbou  on el pintor Molons li diu que la nena apuntava a ser molt bona dibuixant, tan sols en veure com agafava el llapis.

Als sis anys rep classes de la Blanca Reig a la Societat Erato i al Casino Menestral de Figueres, on en Dídac Torrent li diu que algun dia serà una gran pintora. És a aquesta edat quan rep el seu primer premi a Figueres per la seva pintura.

Un moment importantíssim per la Lola fou el moment en que entra a l’escola Àurea de Figueres, on la figura del pintor Joan Paradís serà clau per formar l’univers pictòric de la nostra artista.

La Lola alternarà les classes que rep amb classes que donarà a infants, el que la reafirmarà  com a formadora didàctica pels nens en el mon de les arts plàstiques.

Ja als setze anys comença amb les seves “ànimes”, element que serà recurrent en la seva obra. I entre els disset i divuit anys la Lola trencarà els motllos i crearà el seu propi estil.

Una de les influències cabdals de la Lola Ventós va ser el seu pare. El pare de l’artista treballava com a impressor amb offset i tenia un domini absolut de la carta de colors Pantone. Una de les feines que realitzava era la confecció de catàlegs d’artistes i és aquí quan el pare de l’artista tenia una cura extraordinària en  reflectir el color real de les obres. És aquesta relació amb la importància del color el que ha fet que l’obra de la Lola reflecteixi una força magnètica amb aquest element en les seves obres.   

La Lola ha aprés molt del seu treball com a formadora en art, sobre tot dels nens que per a ella són l’exemple a seguir perquè no tenen ni por,  ni prejudicis. La Lola està convençuda que per crear s’ha de ser lliure i per ser lliure no s’han de tenir prejudicis. Quan es crea no s’ha de pensar en agradar, sinó en expressar, i no s’han de seguir les modes. Per  a l’artista, cada vegada que mires l’obra has de trobar una cosa nova, cada vegada que la veus trobes quelcom diferent que no havies vist abans, això fa que l’obra sigui viva, no un element estàtic.

La Lola ens diu que pinta per capes, com en un procés històric, on cada capa és una etapa, per això de vegades pinta sobre obres que no havia acabat o que no li encaixaven.  Ens explica que quan pensa en una obra, ho te molt clar en la seva ment, el fet és que després quan comença a pintar acaba passant que el resultat final no era el que tenia previst.

En aquest procés sorgeixen capes del seu subconscient, d’històries que havien quedat en el tinter i que es manifesten  de forma automàtica. Potser m’agrada dir que la seva pintura és automàtica, on la part més amagada surt a l’exterior de forma sobtada encara que no de forma espontània, sinó que pugnava per a sortir i al final surt d’una escletxa de geni i s’expressa de forma radical.

L’artista se sent molt atreta per l’Àfrica, pels colors, per l’energia de la terra. És aquesta necessitat d’expressar les emocions de forma volcànica la que fa que cada obra sigui una erupció original que ens deixa sorpresos per la seva expressivitat i riquesa.

Per la Lola Ventós la pintura ha d’expressar l’essència, l’ànima de les coses. La seva pintura és una pantalla al subconscient, on naveguem en un mon oníric, on l’òxid ens embolcalla en capes d’història. L’artista ha fet una recerca des del dolor físic, per trobar l’equilibri.   De fet l’art és i serà un bé terapèutic.